El guacamole es una menja d’aquelles que ja ens han envaït, i que ,fins i tot, l’hem adaptat als nostres gustos. Prové de la cuina mexicana i ha arrelat entre nosaltres per ser una preparació molt bona, fàcil de fer i ideal per ser compartida, amb els amics, veient un partit de futbol, o per picar quan sortim de festa…
Bàsicament és una preparació feta a base de alvocat, tomàquet madur, ceba, i cilantre, amb l’afegit de diverses espècies. Amb tot aquests elements, es processa una pasta, més o menys gruixuda, i ja es pot menjar. Normalment s’acompanya de “nachos”, que són les “tortillas” de blat de moro (que tots ja deveu conèixer),per fer-los servir a modus de cullereta i agafar així el guacamole.
Com us podeu imaginar, i com pasa amb totes les elaboracions tradicionals, de ben segur que a cada casa trobareu un guacamole diferent. Hi haurà que el fareu més o menys triturat, hi haurà qui ratllarà el tomàquet i d’altres que el posareu a trossets, amb més o menys picant….Tan se val, l’important és que, partint d’una recepta bàsica com la que us passo, feu les vostres probes i experimenteu cóm us agrada més. Jo us explico cóm el fem a casa, que es com ens agrada , i també us explicaré algun truquet.
A la recepta!:
Ingredients (per a 4 persones)
Alvocat madur 4 unitats
Ceba figueres mitjana 1 ó 2
Tomàquet madur 2 ó 3
Suc de llima o llimona
Cilantre fresc
Picant (tabasco, guindilles o chile…) al gust.
Sal i pebre.
Comencem amb la ceba. La pelem i la tallem a dauets, i , com a casa no ens agrada que piqui, li fem una escaldada. Per fer-ho, posem un cassó d’aigua al foc (per dues cebes amb tres dits d’aigua en tindreu prou), i quan bull l’aigua, hi posem la ceba tallada. Contem fins a 10 i la colem, passant-la ràpidament sota l’aigua freda per tallar la cocció. Així obtenim una ceba cruixent però que ha perdut una mica de potencia. No cal que feu aquest pas si no us molesta el seu gust, però aquest es un recurs que fem servir molt a casa, no sols per al guacamole, sinó per a moltes preparacions que porten ceba crua (amanides de patata, gaspatxo…).
Ja tenim la ceba.
Ara anem pel tomàquet. El rentem, el tallem per la meitat i li traiem les llavors. El ratllem amb l’ajut d’un ratllador i en conservem la carn. Aquí és on podem introduir moltes variants. Si ho fem així, el tomàquet en ratllar-lo, es barreja amb la seva pròpia aigua, amb el que obtindrem un guacamole més “fluid”. Si aquesta carn de tomàquet ratllat la deixem descansar a sobre d’un colador durant una estona, gran part d’aquesta aigua ja no hi serà, i la textura del nostre guacamole serà més densa…I si en contes de ratllar, escaldem i pelem els tomàquets, i tallem la seva carn a dauets, (amb el que no hi haurà gens de pèrdua d’aigua), la textura encara serà molt més “mantegosa”. Aquesta última variant és la que més ens agrada, ja que els dauets de tomàquet “esclaten” a la boca , i visualment, crec que és més atractiu a la vista. Però, com he dit, haureu de provar què és el que més us agrada.
Ara cal picolar el cilantre fresc, no molt fi, gruixudet, que es trobi. He vist variants que en contes de cilantre hi posen julivert, però a mi no m’agrada. Suposo que és per la impossibilitat de trobar cilantre fresc, encara que ara això ja no és tan freqüent. Amb l’arribada dels comerços “exòtics”, i la “globalització” dels nostres barris, cada cop tenim més a l’abast ingredients que fins fa uns dies ni els coneixíem. I això, crec, és una gran sort!!
I per acabar, l’ ingredient principal, l’alvocat. És molt important que la textura i maduresa del fruit sigui l’adequat. Si és massa verd no el podrem aixafar, i el seu gust serà més aviat com de fusta, i si és massa madur, és possible que en obrir-lo ens trobem que està negre i oxidat, i amb el gust també distorsionat. Si, si, és una cosa que acostuma a passar: quan vols fer guacamole, i vas a la botiga a buscar uns bons alvocats, mai els trobes al punt,i si no en vols fer, te’ls trobes d’oferta i al punt ideal per fer prou quantitat per a tot el barri!!. No hi ha cap problema, si us planifiqueu amb una certa antelació podeu comprar els alvocats amb un cert punt de verdor i en arribar a casa els emboliqueu en paper de diari, un per un, cosa que els ajudarà a madurar, i els deixeu fora de la nevera. Dia a dia podrem anar controlant el seu estat, i per fer-ho els premerem una mica amb el dit. L’estat ideal de maduresa ens ha de recordar a la textura de la mantega.
L’alvocat, l’obrim per la meitat i li’n traiem l’os. Per fer-ho, és molt fàcil, tan sols cal donar un cop amb el Ganivet, com si l’os fos una branca i a la ma, en contes de Ganivet, tinguéssim una petita destral. Aneu amb compte, no cal fer-ho amb gens de força!! Tan sols us explico l’exemple de la destral per que tothom es faci una idea del m,moviment que s’ha de fer, però la força ha de ser la mínima i ja veureu que de seguida la fulla del Ganivet es clavarà a l’os. Ara tan sols heu de moure el Ganivet horitzontalment, de forma circular, i l’os es despendrà amb facilitat. De qualsevol forma, protegiu-vos la ma que aguanta l’alvocat amb un drap.
Amb l’ajuda d’una cullera en traiem tota la carn, i la posem en un bol. L’amanim amb el suc de la llimona,i anem aixafant tot el conjunt amb una forquilla, fins a trobar la textura que més ens agradi. Amanim amb la sal i el pebre, el picant que vulguem (si en volem), i li afegim la ceba i el tomàquet. Barregem i ho tapem amb paper de plàstic, i ho guardem en fred si el volem consumir més tard. Com que és tan fàcil de fer, jo us recomano que no n’avanceu gaire la elaboració, ja que està més bo acabat de fer.
Doncs ja està!!. I no tan sols com per picar amb els “nachos”. També podeu aprofitar aquesta base per barrejar amb salmó fumat, per exemple, en un gotet, i fer un aperitiu de “tartar” de salmó fumat i guacamole. Esperó que comenteu, i aporteu les vostres idees!
